Entrevista a Manuel Gomicia / mestre

Manuel Gomícia: “ha de ser l'Estat l'encarregat de la educació dels seus ciutadans, no pot delegar l'educació en cap institució privada”

“Parlen molt de l'Educació a la Ciutadania quan no és per a tant. I la religió? En un estat aconfessional no és lògic que existisca com a assignatura.”

Manuel Gomícia Giménez, de 49 anys, ha segut Director de l'IES Cotes Baixes durant 20 anys. Este enginyer tècnic elèctric, nascut a Elda però alcoià d'adopció, finalitzava voluntàriament este passat juny el seu llarg mandat. En una entrevista molt divertida Manuel ens mostra com ha aconseguit mantindre's 20 anys en el càrrec. Perquè Manolo, com el coneixen tots, és una persona molt simpàtica, agradable, que es fa comprendre fàcilment però sobretot amb un gran sentit innat de la justícia. Amb ell coneixem més coses del sistema educatiu actual a més de recordar el gran canvi que ha pegat l'institut més demandat pels joves alcoians.

- Des de quan treballes a l'ensenyança?
“Des dels 22 anys, encara no havia acabat la carrera, perquè abans podies ensenyar des de la FP.”
- I molt temps portes a l'institut Cotes Baixes?
“L'institut va nàixer en 1982 de l'antiga Escola Industrial quan es va separar l'educació superior de la tècnica. Jo ja treballava en l'Escola Industrial, vaig accedir al càrrec de director en el 89 i el passat juny ho vaig deixar. Per tant, en els seus inicis Cotes Baixes era un institut de formació professional fins que amb la LOGSE entrem ja com a institut de secundària.”
- Perquè vas deixar el càrrec de Director del centre?
“Perquè crec que ja tinc el purgatori mínim (rises) Ja feia 4 anys que volia finalitzar però no em van deixar ja que no hi havia ningú més que volguera. No obstant este any vaig que no contundentement perquè és hora que altres persones facen coses noves.”
- No et sens rar?
“Clar que sí! M'he tirat 20 anys manant i tots em feien cas i ara comencen a no fer-me (rises) No sé molt bé el que fer perquè em sent avorrit però estic content d'haver-ho fet, a més em van dedicar una despedida sorpresa molt xula... estic molt content d'este professorat.”
- Què et sembla que els xiquets entren als 12 anys a l'institut?
“Quan va començar a fer-se junt a estos xiquets venien també quatre mestres des del col·legi. Però no va ser un problema perquè en 12 anys són encara xiquets i el canvi és molt fàcil. De fet, és una de les coses que més m'agrada de la Secundària perquè abans venies adolescent i notaves més el canvi.”
- Però van haver molts pares que es van queixar...
“Són teories en les que no participe. Jo considere que no és bo que un jove estiga des dels 2 fins als 16 anys en el mateix lloc. Quina necessitat de relació té una persona de 14 o 15 amb un xiquet de 8 anys? És més lògic açò, xiquets ja majors i adolescents junts perquè tenen més afinitat i en la resta d'Europa és així.”
- Cotes Baixes va ser un dels primers instituts en oferir l'ESO quan va haver la polèmica...
“Si, nosaltres i Pare Vitòria. Sembla que sols se'n recorden de l'educació en contades ocasions. Ara per example amb ‘Educació per la ciutadania' estan ací tots barallant-se per a allò que reialment no és per a tant. En aquella època recorde un dia que estàvem de reunió en l'Ajuntament i van entrar els pares... que fort (rises)”
- Fa anys Cotes Baixes semblava tindre ‘mala imatge'...
“Ens ha costat molt canviar la imatge i eixe va ser un dels principals objectius de la meua direcció. Diuen que venia mala gent així que el que vam decidir fer és donar la millor docència possible i tractar molt bé als alumnes per que quan estos acabaren els estudis ens recomanaren i ha funcionat perquè hui en dia som l'institut que més demanen. No entenc perquè alguns centres semblen tindre ‘mala fama', de fet, en els selectius sempre anem tots per l'estil, a més, és que no pot canviar massa.”
- Els mestres no donen el que volen?
“Com a director no controles quins mestres venen perquè els professors passen una oposició però existeix un currículum que els mestres han de seguir i el cap d'estudis vigila que la programació es complisca. Està clar que dins de l'aula no saps allò que es fa però hui en dia tots els professors intenten fer-ho, uns en més gràcia que altres però cada un té el seu estil. “
- És l'ESO roina per obligar a estudiar fins 16 anys?
“Això és un problema i és el que pitjor està solucionat en el sistema. Teòricament la idea que els xavals estudien fins als 16 és molt bona però ni l'Estat ni la Conselleria s'han preocupat de la gent que no arriba. Hi ha moltes persones que tenen problemes des de la Primària. I el que no pot ser és preocupar-se sols dels que van la universitat.”
- Hi ha molt fracàs escolar...
“Ara estem en un 40% de fracàs en Educació Secundària i això és una barbaritat. En Alemanya sols tenen un 16%.”
- I els Programes de Garantia Social o PGS?
“Este curs s'ha implantat el Programa de Qualificació Professional (PCUPI) que comença a partir 3er ESO. Es tracta de dos cursos de formació professional on si aproven se'ls donarà un títol reconegut. Ací a Cotes Baixes estem fent un PCUPI de Mecànica i un altre de Tèxtil i estem tenint molts bons resultats. Són grups reduïts i un itinerari alternatiu.”
- No et veiem massa convençut...
“La solució no és fer estos PCUPI ja que el problema està en Primària perquè l'Administració no s'ha preocupat en actualitzar-la. S'ha reformat la Secundària, la FP i la Universitat però de la Primària no s'ha canviat ni la metodologia, ni els recursos, ni les classes de reforç... així que si un xiquet té dificultats d'aprenentatge als 8 anys quan arriba a nosaltres als 12 anys la personalitat està ja creant-se i costa molt canviar-lo. L'única solució és separar eixe xic a un grup més reduït però segueix pensant que es pot fer més.”
- Eres defensor de la educació pública?
“A mort (rises) Sempre he estudiat en centre públic i com a ideologia pense que ha de ser l'Estat l'encarregat de la educació dels seus ciutadans, no pot delegar l'educació d'un país en cap institució privada. Jo no soc crític amb les persones que ho fan perquè estan fent la seua tasca però considere que açò que passa ací a Alcoi és una barbaritat, en el seu moment haurien d'haver-se construït 3 ó 4 col·legis més i altres 2 instituts per a arribar a tots. “
- Però existeix la creença que en una escola privada s'ix millor preparat que en una pública...
“Mentida. ¿Perquè? Perquè la formació depèn de moltes coses però sobretot del professor i el millor professorat està en una pública ja que l'accés és mitjan una oposició. La crítica que se'ns fa és que com a funcionaris a voltes et fas un deixat però jo també podem fer la mateixa crítica als mestres que porten anys en la privada. I no oblidem que el nostre objectiu és formar als ciutadans i en la privada catòlica està la doctrina.”
- Estàs en contra de l'assignatura de religió?
“No li veig sentit. Parlen molt de l'Educació a la Ciutadania quan no es per a tant però... i la religió? En un estat aconfessional no és lògic que existisca com a assignatura. A França tu pots firmar un conveni amb l'església pel qual en cada col·legi hi haja un assessor catòlic que t'atendrà als alumnes o farà tallers i activitats extraescolars però... classe de religió?”
- Està boja la joventut de hui en dia?
“Jo diria que la joventut actual és millor que la meua, està més preparada perquè la meua no va tindre la sort de tindre formació...”
- Este any la FP ha tingut més matrícula que la universitat?
“Quan hi ha crisi sempre es busca més estudiar formació professional perquè la gent es més pràctica. L'actual FP és molt bona i l'empleabilitat és directa ja que els alumnes estan fent pràctiques durant 3 mesos en una empresa i moltes vegades es queden ja alli a fer faena. De fet, ara la universitat està canviant per fer-la més pràctica ja que s'han adonat que la formació teòrica no és suficient.”

Solidaritat amb CUBA

L’Associació d’amistat amb Cuba ‘Pep Linares’ prepara un sopar per
la reconstrucció d’una escola

L'Associació d'Amistat amb Cuba ‘Pep Linares' ha organitzat un sopar per a recaptar fons i aconseguir reconstruir una escola de Santiago de Cuba que va sofrir greus desperfectes a causa del pas de l'huracà Ike.
Amb l'objectiu de reconstruir el sostre de l'escola ‘Otto Parellada' en Yerba de Guinea, situada a la població Songo-Lamaya de la província Santiago de Cuba, l'Associació d'Amistat amb Cuba ha organitzat un sopar per al proper 3 d'octubre al Casal Jaume I – Centre Ovidi Montllor. Les entrades ja estan a la venda al propi Casal i costen 15 euros cadascuna, a més, qui ho desitge por col·laborar realitzant un donatiu al compte de l'Associació 2090 1010 0006244335.
Des de l'agrupació assenyalaven que de moment esta escola, a la que acudeixen xiquets d'entre 5 i 12 anys, continua funcionant utilitzant com a sostre fulles de palmera i que encara que la direcció provincial d'educació ja ha redactat el projecte de reconstrucció necessiten fons per a portar-lo a terme. A més, cal tindre en compte que degut al bloqueig “a vegades tenen problemes per abastir-se de cement” explicaven des de la pròpia associació. I és que si un vaixell porta a Cuba coses tan senzilles com sabó o arròs ha d'enfrontar-se a les restriccions que imposa EE.UU segons les quals fins que passen 6 mesos eixe vaixell no podrà comerciar amb nord-america.

Iniciem l'activitat 2008/09

l'enquesta d'el gratis

Ompli l'enquesta i guanya ! click per ampliarBusca l'enquesta a les págines d'elgratis
ompli les preguntes i envia-les o si vas tu personalmet
et regalem boligraf o mechero del xx aniversari a elegir
el gratis plaça d'espanya, 14 / 3ª planta 03801 alcoi

Entrevista amb Javier Balaguer Blasco Director de cine alcoià

Javier ha estat present a produccions com Indiana Jones i James Bond

“Per a rodar Argentina no et fa falta estar allí pots recrear-ho ací perquè excepte la selva a Espanya pots ambientar-ho quasi tot”
En la meua època era molt difícil entrar en el cine, quan jo vaig començar era molt familiar i havies d’entrar per mig d’algun conegut.

Javier Balaguer Blasco, de 46 anys, és un director de cinema alcoià afincat a Madrid. Encara que les seues primeres passes les va fer com fotògraf de premsa i moda prompte li va cridar l'atenció el món de la filmació i començà a participar en diferents tipus de produccions. Després va arriba la seua òpera prima ‘Solo mía' amb la que va aconseguir quatre nominacions als ‘Goya' a més de sacsar la crítica cinematogràfica i l'opinió pública amb un tema tant actual com són els maltractaments. Sense dubte podem afirmar que, després d'una llarga i intensa carrera per aconseguir dirigir les seues pròpies pel·lícules, a Javier no li espanten els reptes.

- Com vas començar al món de la fotografia?
“Als 19 anys me'n vaig anar a fer un curs de fotografia professional a Madrid i des d'aleshores que estic per allí. Vaig estar com a fotògraf ‘freelance' fins 1984 i a partir d'ahí vam muntar la productora ‘Isis' i vam començar a produir videoclips de música com ‘Embrujada' de Tino Casal o ‘Un hombre lobo en París' de La Unión entre molts altres. En aquella època a Espanya no es feien molt estes coses i va ser el meu primer contacte amb la imatge en moviment.”
- I el pas que et va portar al cinema?
“Vaig començar com a auxiliar, meritori, ajudant de direcció...”
- Però de fer fotografies a contar històries hi ha una gran diferència...
“Jo ho veig més com una evolució ja que vaig passar per totes les etapes i finalment semblava que arribava un moment en el que tens la necessitat de fer-ho. Però tampoc m'havia plantejat ser director, per dir-ho d'alguna manera, després de treballar tant vols contar tu mateix les històries i no ajudar a que les conten.”
- Quines pel·lícules has fet fins ara?
“Com a director ‘Solo mía', ‘Escuela de Seducción' i la pel·lícula documental ‘Oriundos de la noche' per a la República Dominicana.”
- Eixe és el teu últim treball?
“Si i no sé si s'estrenarà ací, és una pel·lícula documental on es narra la vida de tres personatges de la República Dominicana en l'època de Trujillo.”
- Quina és la primera pel·lícula que vas fer?
"Solo mía' i vam tardar 4 anys perquè ningú volia fer-la. La vam rodar a 2001 i encara que els maltractaments eren un problema que existia cap persona volia parlar d'això directament. Crec jo que ‘Solo mía' és la primera pel·lícula a nivell mundial que parla de la violència de gènere.”
- I perquè eixe tema?
“Estava escrivint uns guions amb un amic però veiem que els guions eren molt cars de produir i decidirem buscar una altra historia. Així és com llegint una notícia en el periòdic, d'eixes tan tristes en les que un home havia matat la seua dona, se'ns va ocorre la idea. Pensàvem que les causes de l'atur i l'alcohol que explicaven a la notícia no eren suficients per arribar a eixos extrems. I vam començar a investigar.”
- Et vas involucrar totalment...
“Vam estar des d'un primer moment informant-nos de totes estes situacions. I la veritat és que tristament la pel·lícula continua tenint molt d'èxit.”
- Tristament?
“Si perquè la utilitzen molt per a explicar tot el tema dels maltractaments ja que nosaltres al guió vam desgranar quin era realment el problema que hi havia en una parella i ara s'utilitza a instituts i a centres de maltractaments com un instrument de treball.”
- Buscaves fer cine social?
“Sobretot el que volíem era que la gent sàpia que no es tan fàcil, la violència de gènere o domèstica no s'arregla dient ‘és que li pega perquè beu o perquè es droga'. La violència de gènere va més enllà parlem d'un problema que la gent no coneix perquè passa, és un problema d'educació social.”
- I vas aconseguir ser nominat als ‘Goya' per ella.
“Va estar nominada a quatre ‘Goyas' per la millor actriu principal, el millor actor principal, la millor cançó i el millor director novell. Després no vaig guanyar cap però si que va ser una satisfacció.”
- Com vas decidir els actors?
“Paz Vega aleshores començava a ser coneguda gràcies a la televisió i acabava de rodar ‘Lucía y el sexo'. També vam tindre a Sergi López que encara que ací no era molt conegut a França el tenien com un grandíssim actor. A més, una de les coses que van fer anar ‘Solo mía' es que Sergi va guanyar el premi al millor actor europeu i un Cèsar a França. Després de 4 anys durant els quals ningú volia fer-se càrrec de la pel·lícula ens va ajudar la seua presència per a aconseguir-ho.”
- Després vas rodar ‘Escuela de Seducción' amb Victòria Abril...
“Esta comèdia va arribar en 2004 perquè m'apetia canviar de temàtica. A més, vaig tindre molts bons actors en esta pel·lícula, vora 100, com Javier Veiga, Carmen Machi, Neus Asensi, Pepe Viyuela...”
- Quins són els teus nous projectes?
“Ara estic buscant diners (rises) A vore si alguna televisió vol comprar-ho, sobretot tindre drets d'emissió. Tenim dos guions, un drama social i un thriller.”
- Era més fàcil ser fotògraf?
“Com a fotògraf ‘freelance' fas fotos i les intentes vendre. Com a director una pel·lícula no es fàcil de traure-la avant perquè suposa molts diners.”
- Què costa més dirigir o aconseguir els diners?
“Aconseguir els diners, al menys en el meu cas. Tècnicament jo sé fer una pel·lícula, una altra cosa es que siga bona o roín (rises)”
- El teu nom apareix als crèdits de ‘James Bond y el mundo nunca es suficiente'...
“Si he treballat com a Cap de Localitzacions en dues pel·lícules de James Bond però la part que es rodava a Espanya. Recorde que vam filmar el Guggenheim, en Bárdenas que era Turquia i en Conca que havia de ser la Capadòcia. Són les coses del cinema. A més, vaig fer ‘Indiana Jones y la última cruzada' ja que a Almeria es va rodar tot el tros del tanc en el desert i també es va fer alguna cosa en Guadix i Granada. Una altra pel·lícula va ser ‘Las aventuras del baron Munchaussen' amb Terry Gillian.”
- Canvia molt treballar en una producció espanyola a una americana?
“Ells tenen una indústria i porten moltíssima gent però també els americans tenen produccions més xicotetes. Però està clar que quan es tracta d'Indiana Jones o James Bond allí porten un equip molt fort.”
- Sembla que Espanya és un país atractiu per a produccions estrangeres...
‘Conan', ‘Patton', ‘Lawrence de Arabia'... Per a rodar Argentina no et fa falta estar allí pots recrear-ho perfectament ací perquè hi ha molta diversitat de paisatges. Excepte la selva a Espanya pots ambientar-ho quasi tot a més les grans produccions desplacen a molta gent i necessiten gent competent on van a rodar.”
- En quins altres films has participat?
“En pel·lícules de Gonzalo Suárez, Manolo Gómez Pereira, Pilar Miró, Carlos Saura...”
- De segur que tindràs més d'una anècdota...
“Una anècdota curiosa i més internacional és quan vaig fer de meritori de direcció i doble de llums de Tony Curtis en ‘The last of Philip Banter'. A eixa pel·lícula feia els cafès o em quedava vigilant per que no passara ningú.”
- Vas començar des de zero...
“En la meua època era molt difícil entrar en el cine, quan jo vaig començar era molt familiar i havies d'entrar per mig d'algun conegut.”

eduard galbis artista alcoià

LA PORTADA DE L'ESPECIAL DE FESTES
D'EL GRATIS
Per eduard galbis

Eduard Galbis:
“la gent t'admira quan fas allò que
un altre no sap fer”

Eduard Galbis Pons és un artista alcoià nascut a l'any 1945 que va estudiar Belles Arts a Alcoi i també a la Massana de Barcelona “on vaig estar fent de model ‘en boles' per que em pintaren 40 xicones o les mongetes” (rises) Amb una estètica surrealista que ens recorda a Salvador Dalí a Eduard li agrada jugar molt amb els éssers antropomòrfics de cossos humans i caps d'elefant.
Encara que Eduard ens mou còmodament en el dibuix, la pintura i l'escultura ell mateix es defineix simplement com un artista que utilitza qualsevol ferramenta que es trobe al seu abast: paper, llenç, fusta, ferro, bronze, paper, laques...
I és que amb més de 100 exposicions a les seues esquenes Eduard no ha parat de menejar-se sent actor i escenògraf de ‘La Cassola' a més de dissenyar estands per a les fires ‘Gaudí' o ‘Joan Miró'. En quant als Moros i Cristians, Eduard ha tingut diverses col·laboracions per al programa de festes a més de realitzar les banderoles que adornen les façanes de la seu alcoiana de la Universitat Politècnica de València. Respecte a la portada que ha realitzat este any per a l'edició especial d'El Gratis comenta que “representa un negre, un dels pobres que no se'n deuen res i que tota la vida els han clavat per en mig”.
Eduard recorda els seus anys de joventut quan “me'n vaig anar a Barcelona fent autostop i en aquella època anar-se allí era com ara viatjar a Austràlia, semblava que ho veies més lluny”. Ara en canvi “la gent jove és més culta que abans i no ho veuen tan rar, abans ser artista significava que el miraren de manera estranya”. Encara que així i tot “l'art i la cultura són de minories però sembla que quan la gent veu alguna cosa que no sap fer et respecta més, es a dir, t'admiren quan fas allò que un altre no sap fer” explica Eduard. I sent Alcoi bressol de molts artistes “ací fa falta un museu d'art contemporani perquè hi ha molts pintors i no hi ha res on exposar les seues obres quan qualsevol altre poble en té un”.
Allò en què fa Eduard molta insistència és que “quan ets artista el que has de tindre és il·lusió i a mi m'agrada fer les coses per mi no buscant un interès comercial perquè hi ha pintors amb una tècnica excel·lent però que els costa imaginar, ser creatiu”.

Entrevista a Manel Rodríguez Castelló

“la poesia és el dret al matís i la diferència,
al diàleg pausat amb les coses més humanes”

“El que la societat valenciana i alcoiana ha de plantejar-se és si vol assistir a l’extinció del valencià amb els braços creuats o està disposada a defensar la seua cultura amb totes les seues forces”

Manel Rodríguez-Castelló, de 49 anys, és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i actualment treballa com a professor de valencià. Fill del conegut metge Manel Rodríguez Martínez ha heretat del seu pare el compromís per promocionar la cultura valenciana ja que actualment ocupa el càrrec de president de l'Associació Amics de Joan Valls. Amant de la lectura i escriptor consumat entre els seus llibres destaquem en poesia els recents ‘Lletra per a un àlbum', ‘Humus' o ‘L'Acròbata dels Ponts'. Però Manel ha volgut conèixer tots el gèneres escrivint també obres de narrativa com ‘La vida sexual de Fernando Pessoa', teatre amb 'Això diu que era' i diversos estudis sobre la poesia d'Ausiàs March o Joan Valls.

- Parlans un poquet del teu pare Manel Rodríguez Martínez.
“Mon pare va ser un metge neuropsiquiatre i escriptor que es va instal·lar a Alcoi a mitjan dècada dels 50 i que va ser molt conegut i estimat gràcies no solament a l'exercici de la seua professió sinó també pel seu compromís cívic, polític i social. Fou cofundador i primer president del Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi, president de La Cassola, fundador del GARA i militant del PCPV, entre moltes altres coses.”
- Com naix l'Associació ‘Amics de Joan Valls'?
“Fundem l'Associació en 1990 amb dos objectius bàsics: donar cobertura al Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez i contribuir a la difusió i coneixement de l'obra del poeta alcoià.”
- Per a qui no conega molt al poeta, qui era Joan Valls?
“Joan Valls és el poeta més important que ha donat Alcoi, autor de més de 23 poemaris en català i una desena en castellà i un bon feix de sainets de festes. Juntament amb Vicent Andrés Estellés és el poeta valencià més important d'aquella època i una de les veus més singulars de la poesia catalana de tots els temps.”
- Creus que està suficientment reconeguda la figura de Joan Valls?
“No ho està. La prova més simple i palmària és que l'edició de la seua Obra Poètica encara és una assignatura pendent. Aquest oblit de l'Administració és paral·lel a altres ‘oblits' interessats, a la marginació a què volen condemnar tot el que es relaciona amb la cultura i identitat dels valencians.”
- Es la poesia un gènere passat de moda o creus que la gent continua vibrant amb ella? Per què escrius poesia?
“Bàsicament la poesia és aliena a les modes. És el gènere literari més antic i continuarà el seu camí mentre hi haurà homes i cultura. Una altra cosa és plantejar-nos la seua presència en la societat actual, on ha de remar a contracorrent de l'estupidització general i la insensibilitat en què van sumint-nos. Per què escric? Supose que és una manera de viure, una necessitat d'expressar-me, d'entendre i sentir el món en què visc, de sondejar el pas del temps… Per un fum de raons que se m'han fet més o menys imprescindibles.”
- Per què creus que el món, la societat o les persones necessiten de poesia? I per què en valencià?
“Quant a la primera pregunta, jo diria que la poesia és el lloc més inalienable de la identitat individual i col·lectiva, és el dret al matís i la diferència, al diàleg pausat amb les coses més humanes. Per això és insubstituïble en qualsevol de les seues formes. Quant a la segona, la pregunta em sembla capciosa. Per què en valencià? Per què no? Si parlem i vivim en valencià no seria lògic que ens expressàssem en xinès o castellà, pose per cas. Cada llengua construeix la seua poesia i no hi ha llengua que no en tinga (ni poesia que no tinga llengua, vaja)”
- A l'ultima celebració parlàveu d'Alcoi com ‘capital de la poesia', com vau tindre la idea? Quin balanç feu del I Encontre de Poetes del 14 al 16 de març?
“Això de la capitalitat de la poesia fou un titular de premsa, però crec que no exageraven gens. Reunir una trentena de creadors a Alcoi ha estat un luxe impagable. El balanç que en fem és positiu perquè els poetes i el públic van respondre. Com a mostra de tot això, més enllà de les hemeroteques, queda l'antologia 'Ponts de paraules', un llibre que és una joia bibliogràfica i literària, amb un bon grapat dels poetes més representatius de l'actual poesia catalana.”
- Al mateix vau fer un homenatge a l'Ovidi, per què?
“Perquè l'Ovidi fou un artista de cap a peus i un home de trajectòria cívica impecable. Els poetes hi tenim un deure grandíssim perquè fou qui més i més bé va difondre la poesia catalana. Sense ell, sense la seua presència constant i el seu exemple, Alcoi seria molt més pobre, culturalment i humanament parlant.”
- Quins són els vostres plans de futur? Què prepareu per al centenari de l'escriptora Mercé Rodoreda?
“De moment, acabar amb el balanç i pagar factures. I pensar en la continuïtat del nostre premi de poesia, que probablement adquirirà a partir d'ara un altre format, i en el treball per impulsar una edició digna de l'obra de Valls. Rodoreda és probablement la nostra narradora més important i universal (traduïda a una vintena de llengües) Per a mi ‘La plaça del diamant' és una obra extraordinària que no em canse de llegir i que tothom qui s'estime la nostra llengua i cultura no hauria de deixar passar. Però no estem preparant res en concret per celebrar-ne el centenari, ja que la nostra activitat es cenyeix en principi als objectius explicats abans. De tota manera, ara que ho dius, no estaria malament proposar alguna activitat a la societat alcoiana relacionada amb la Rodoreda.”
- Penses que el valencià està realment ‘en perill d'extinció'?
“El valencià, que és com anomenem per aquestes contrades la llengua catalana, té la seua pròpia literatura, una de les més antigues d'Europa i que, malgrat tot, té molt bona salut. En aquest ‘malgrat tot' hi entra en primer lloc la desatenció del govern valencià, a qui deu molestar que encara parlem i escrivim en la nostra llengua. Segurament ell preferiria que tots escriguéssem i parlàssem en castellà, a la vista del que practica, defensa i subvenciona. No solament el valencià està, com diu Eugeni Reig, en perill d'extinció. A finals de segle hauran desaparegut més de la meitat de les llengües que es parlen al món (que ara són més de 6.000). El que la societat valenciana en general, i l'alcoiana en particular, ha de plantejar-se és si vol assistir a aquesta extinció amb els braços creuats o està disposada a defensar la seua cultura amb totes les seues forces. No sóc catastrofista però a nivell sobretot polític estem travessant potser un dels pitjors moments de la nostra història. Ara, si hem resistit durant el franquisme, posem per cas, res no ens priva de pensar que vindran temps més bons per a la lírica i per a la llengua.”