viernes, 3 de octubre de 2008

Entrevista a Manuel Gomicia / mestre



Manuel Gomícia: “ha de ser l'Estat l'encarregat de la educació dels seus ciutadans, no pot delegar l'educació en cap institució privada”

“Parlen molt de l'Educació a la Ciutadania quan no és per a tant. I la religió? En un estat aconfessional no és lògic que existisca com a assignatura.”

Manuel Gomícia Giménez, de 49 anys, ha segut Director de l'IES Cotes Baixes durant 20 anys. Este enginyer tècnic elèctric, nascut a Elda però alcoià d'adopció, finalitzava voluntàriament este passat juny el seu llarg mandat. En una entrevista molt divertida Manuel ens mostra com ha aconseguit mantindre's 20 anys en el càrrec. Perquè Manolo, com el coneixen tots, és una persona molt simpàtica, agradable, que es fa comprendre fàcilment però sobretot amb un gran sentit innat de la justícia. Amb ell coneixem més coses del sistema educatiu actual a més de recordar el gran canvi que ha pegat l'institut més demandat pels joves alcoians.

- Des de quan treballes a l'ensenyança?
“Des dels 22 anys, encara no havia acabat la carrera, perquè abans podies ensenyar des de la FP.”
- I molt temps portes a l'institut Cotes Baixes?
“L'institut va nàixer en 1982 de l'antiga Escola Industrial quan es va separar l'educació superior de la tècnica. Jo ja treballava en l'Escola Industrial, vaig accedir al càrrec de director en el 89 i el passat juny ho vaig deixar. Per tant, en els seus inicis Cotes Baixes era un institut de formació professional fins que amb la LOGSE entrem ja com a institut de secundària.”
- Perquè vas deixar el càrrec de Director del centre?
“Perquè crec que ja tinc el purgatori mínim (rises) Ja feia 4 anys que volia finalitzar però no em van deixar ja que no hi havia ningú més que volguera. No obstant este any vaig que no contundentement perquè és hora que altres persones facen coses noves.”
- No et sens rar?
“Clar que sí! M'he tirat 20 anys manant i tots em feien cas i ara comencen a no fer-me (rises) No sé molt bé el que fer perquè em sent avorrit però estic content d'haver-ho fet, a més em van dedicar una despedida sorpresa molt xula... estic molt content d'este professorat.”
- Què et sembla que els xiquets entren als 12 anys a l'institut?
“Quan va començar a fer-se junt a estos xiquets venien també quatre mestres des del col·legi. Però no va ser un problema perquè en 12 anys són encara xiquets i el canvi és molt fàcil. De fet, és una de les coses que més m'agrada de la Secundària perquè abans venies adolescent i notaves més el canvi.”
- Però van haver molts pares que es van queixar...
“Són teories en les que no participe. Jo considere que no és bo que un jove estiga des dels 2 fins als 16 anys en el mateix lloc. Quina necessitat de relació té una persona de 14 o 15 amb un xiquet de 8 anys? És més lògic açò, xiquets ja majors i adolescents junts perquè tenen més afinitat i en la resta d'Europa és així.”
- Cotes Baixes va ser un dels primers instituts en oferir l'ESO quan va haver la polèmica...
“Si, nosaltres i Pare Vitòria. Sembla que sols se'n recorden de l'educació en contades ocasions. Ara per example amb ‘Educació per la ciutadania' estan ací tots barallant-se per a allò que reialment no és per a tant. En aquella època recorde un dia que estàvem de reunió en l'Ajuntament i van entrar els pares... que fort (rises)”
- Fa anys Cotes Baixes semblava tindre ‘mala imatge'...
“Ens ha costat molt canviar la imatge i eixe va ser un dels principals objectius de la meua direcció. Diuen que venia mala gent així que el que vam decidir fer és donar la millor docència possible i tractar molt bé als alumnes per que quan estos acabaren els estudis ens recomanaren i ha funcionat perquè hui en dia som l'institut que més demanen. No entenc perquè alguns centres semblen tindre ‘mala fama', de fet, en els selectius sempre anem tots per l'estil, a més, és que no pot canviar massa.”
- Els mestres no donen el que volen?
“Com a director no controles quins mestres venen perquè els professors passen una oposició però existeix un currículum que els mestres han de seguir i el cap d'estudis vigila que la programació es complisca. Està clar que dins de l'aula no saps allò que es fa però hui en dia tots els professors intenten fer-ho, uns en més gràcia que altres però cada un té el seu estil. “
- És l'ESO roina per obligar a estudiar fins 16 anys?
“Això és un problema i és el que pitjor està solucionat en el sistema. Teòricament la idea que els xavals estudien fins als 16 és molt bona però ni l'Estat ni la Conselleria s'han preocupat de la gent que no arriba. Hi ha moltes persones que tenen problemes des de la Primària. I el que no pot ser és preocupar-se sols dels que van la universitat.”
- Hi ha molt fracàs escolar...
“Ara estem en un 40% de fracàs en Educació Secundària i això és una barbaritat. En Alemanya sols tenen un 16%.”
- I els Programes de Garantia Social o PGS?
“Este curs s'ha implantat el Programa de Qualificació Professional (PCUPI) que comença a partir 3er ESO. Es tracta de dos cursos de formació professional on si aproven se'ls donarà un títol reconegut. Ací a Cotes Baixes estem fent un PCUPI de Mecànica i un altre de Tèxtil i estem tenint molts bons resultats. Són grups reduïts i un itinerari alternatiu.”
- No et veiem massa convençut...
“La solució no és fer estos PCUPI ja que el problema està en Primària perquè l'Administració no s'ha preocupat en actualitzar-la. S'ha reformat la Secundària, la FP i la Universitat però de la Primària no s'ha canviat ni la metodologia, ni els recursos, ni les classes de reforç... així que si un xiquet té dificultats d'aprenentatge als 8 anys quan arriba a nosaltres als 12 anys la personalitat està ja creant-se i costa molt canviar-lo. L'única solució és separar eixe xic a un grup més reduït però segueix pensant que es pot fer més.”
- Eres defensor de la educació pública?
“A mort (rises) Sempre he estudiat en centre públic i com a ideologia pense que ha de ser l'Estat l'encarregat de la educació dels seus ciutadans, no pot delegar l'educació d'un país en cap institució privada. Jo no soc crític amb les persones que ho fan perquè estan fent la seua tasca però considere que açò que passa ací a Alcoi és una barbaritat, en el seu moment haurien d'haver-se construït 3 ó 4 col·legis més i altres 2 instituts per a arribar a tots. “
- Però existeix la creença que en una escola privada s'ix millor preparat que en una pública...
“Mentida. ¿Perquè? Perquè la formació depèn de moltes coses però sobretot del professor i el millor professorat està en una pública ja que l'accés és mitjan una oposició. La crítica que se'ns fa és que com a funcionaris a voltes et fas un deixat però jo també podem fer la mateixa crítica als mestres que porten anys en la privada. I no oblidem que el nostre objectiu és formar als ciutadans i en la privada catòlica està la doctrina.”
- Estàs en contra de l'assignatura de religió?
“No li veig sentit. Parlen molt de l'Educació a la Ciutadania quan no es per a tant però... i la religió? En un estat aconfessional no és lògic que existisca com a assignatura. A França tu pots firmar un conveni amb l'església pel qual en cada col·legi hi haja un assessor catòlic que t'atendrà als alumnes o farà tallers i activitats extraescolars però... classe de religió?”
- Està boja la joventut de hui en dia?
“Jo diria que la joventut actual és millor que la meua, està més preparada perquè la meua no va tindre la sort de tindre formació...”
- Este any la FP ha tingut més matrícula que la universitat?
“Quan hi ha crisi sempre es busca més estudiar formació professional perquè la gent es més pràctica. L'actual FP és molt bona i l'empleabilitat és directa ja que els alumnes estan fent pràctiques durant 3 mesos en una empresa i moltes vegades es queden ja alli a fer faena. De fet, ara la universitat està canviant per fer-la més pràctica ja que s'han adonat que la formació teòrica no és suficient.”

miércoles, 1 de octubre de 2008

Solidaritat amb CUBA


L’Associació d’amistat amb Cuba ‘Pep Linares’ prepara un sopar per
la reconstrucció d’una escola


L'Associació d'Amistat amb Cuba ‘Pep Linares' ha organitzat un sopar per a recaptar fons i aconseguir reconstruir una escola de Santiago de Cuba que va sofrir greus desperfectes a causa del pas de l'huracà Ike.
Amb l'objectiu de reconstruir el sostre de l'escola ‘Otto Parellada' en Yerba de Guinea, situada a la població Songo-Lamaya de la província Santiago de Cuba, l'Associació d'Amistat amb Cuba ha organitzat un sopar per al proper 3 d'octubre al Casal Jaume I – Centre Ovidi Montllor. Les entrades ja estan a la venda al propi Casal i costen 15 euros cadascuna, a més, qui ho desitge por col·laborar realitzant un donatiu al compte de l'Associació 2090 1010 0006244335.
Des de l'agrupació assenyalaven que de moment esta escola, a la que acudeixen xiquets d'entre 5 i 12 anys, continua funcionant utilitzant com a sostre fulles de palmera i que encara que la direcció provincial d'educació ja ha redactat el projecte de reconstrucció necessiten fons per a portar-lo a terme. A més, cal tindre en compte que degut al bloqueig “a vegades tenen problemes per abastir-se de cement” explicaven des de la pròpia associació. I és que si un vaixell porta a Cuba coses tan senzilles com sabó o arròs ha d'enfrontar-se a les restriccions que imposa EE.UU segons les quals fins que passen 6 mesos eixe vaixell no podrà comerciar amb nord-america.

viernes, 29 de agosto de 2008

Iniciem l'activitat 2008/09

sábado, 24 de mayo de 2008

l'enquesta d'el gratis

Ompli l'enquesta i guanya ! click per ampliarBusca l'enquesta a les págines d'elgratis
ompli les preguntes i envia-les o si vas tu personalmet
et regalem boligraf o mechero del xx aniversari a elegir
el gratis plaça d'espanya, 14 / 3ª planta 03801 alcoi

viernes, 9 de mayo de 2008

Entrevista amb Javier Balaguer Blasco Director de cine alcoià

Javier ha estat present a produccions com Indiana Jones i James Bond
“Per a rodar Argentina no et fa falta estar allí pots recrear-ho ací perquè excepte la selva a Espanya pots ambientar-ho quasi tot”
En la meua època era molt difícil entrar en el cine, quan jo vaig començar era molt familiar i havies d’entrar per mig d’algun conegut.


Javier Balaguer Blasco, de 46 anys, és un director de cinema alcoià afincat a Madrid. Encara que les seues primeres passes les va fer com fotògraf de premsa i moda prompte li va cridar l'atenció el món de la filmació i començà a participar en diferents tipus de produccions. Després va arriba la seua òpera prima ‘Solo mía' amb la que va aconseguir quatre nominacions als ‘Goya' a més de sacsar la crítica cinematogràfica i l'opinió pública amb un tema tant actual com són els maltractaments. Sense dubte podem afirmar que, després d'una llarga i intensa carrera per aconseguir dirigir les seues pròpies pel·lícules, a Javier no li espanten els reptes.

- Com vas començar al món de la fotografia?
“Als 19 anys me'n vaig anar a fer un curs de fotografia professional a Madrid i des d'aleshores que estic per allí. Vaig estar com a fotògraf ‘freelance' fins 1984 i a partir d'ahí vam muntar la productora ‘Isis' i vam començar a produir videoclips de música com ‘Embrujada' de Tino Casal o ‘Un hombre lobo en París' de La Unión entre molts altres. En aquella època a Espanya no es feien molt estes coses i va ser el meu primer contacte amb la imatge en moviment.”
- I el pas que et va portar al cinema?
“Vaig començar com a auxiliar, meritori, ajudant de direcció...”
- Però de fer fotografies a contar històries hi ha una gran diferència...
“Jo ho veig més com una evolució ja que vaig passar per totes les etapes i finalment semblava que arribava un moment en el que tens la necessitat de fer-ho. Però tampoc m'havia plantejat ser director, per dir-ho d'alguna manera, després de treballar tant vols contar tu mateix les històries i no ajudar a que les conten.”
- Quines pel·lícules has fet fins ara?
“Com a director ‘Solo mía', ‘Escuela de Seducción' i la pel·lícula documental ‘Oriundos de la noche' per a la República Dominicana.”
- Eixe és el teu últim treball?
“Si i no sé si s'estrenarà ací, és una pel·lícula documental on es narra la vida de tres personatges de la República Dominicana en l'època de Trujillo.”
- Quina és la primera pel·lícula que vas fer?
"Solo mía' i vam tardar 4 anys perquè ningú volia fer-la. La vam rodar a 2001 i encara que els maltractaments eren un problema que existia cap persona volia parlar d'això directament. Crec jo que ‘Solo mía' és la primera pel·lícula a nivell mundial que parla de la violència de gènere.”
- I perquè eixe tema?
“Estava escrivint uns guions amb un amic però veiem que els guions eren molt cars de produir i decidirem buscar una altra historia. Així és com llegint una notícia en el periòdic, d'eixes tan tristes en les que un home havia matat la seua dona, se'ns va ocorre la idea. Pensàvem que les causes de l'atur i l'alcohol que explicaven a la notícia no eren suficients per arribar a eixos extrems. I vam començar a investigar.”
- Et vas involucrar totalment...
“Vam estar des d'un primer moment informant-nos de totes estes situacions. I la veritat és que tristament la pel·lícula continua tenint molt d'èxit.”
- Tristament?
“Si perquè la utilitzen molt per a explicar tot el tema dels maltractaments ja que nosaltres al guió vam desgranar quin era realment el problema que hi havia en una parella i ara s'utilitza a instituts i a centres de maltractaments com un instrument de treball.”
- Buscaves fer cine social?
“Sobretot el que volíem era que la gent sàpia que no es tan fàcil, la violència de gènere o domèstica no s'arregla dient ‘és que li pega perquè beu o perquè es droga'. La violència de gènere va més enllà parlem d'un problema que la gent no coneix perquè passa, és un problema d'educació social.”
- I vas aconseguir ser nominat als ‘Goya' per ella.
“Va estar nominada a quatre ‘Goyas' per la millor actriu principal, el millor actor principal, la millor cançó i el millor director novell. Després no vaig guanyar cap però si que va ser una satisfacció.”
- Com vas decidir els actors?
“Paz Vega aleshores començava a ser coneguda gràcies a la televisió i acabava de rodar ‘Lucía y el sexo'. També vam tindre a Sergi López que encara que ací no era molt conegut a França el tenien com un grandíssim actor. A més, una de les coses que van fer anar ‘Solo mía' es que Sergi va guanyar el premi al millor actor europeu i un Cèsar a França. Després de 4 anys durant els quals ningú volia fer-se càrrec de la pel·lícula ens va ajudar la seua presència per a aconseguir-ho.”
- Després vas rodar ‘Escuela de Seducción' amb Victòria Abril...
“Esta comèdia va arribar en 2004 perquè m'apetia canviar de temàtica. A més, vaig tindre molts bons actors en esta pel·lícula, vora 100, com Javier Veiga, Carmen Machi, Neus Asensi, Pepe Viyuela...”
- Quins són els teus nous projectes?
“Ara estic buscant diners (rises) A vore si alguna televisió vol comprar-ho, sobretot tindre drets d'emissió. Tenim dos guions, un drama social i un thriller.”
- Era més fàcil ser fotògraf?
“Com a fotògraf ‘freelance' fas fotos i les intentes vendre. Com a director una pel·lícula no es fàcil de traure-la avant perquè suposa molts diners.”
- Què costa més dirigir o aconseguir els diners?
“Aconseguir els diners, al menys en el meu cas. Tècnicament jo sé fer una pel·lícula, una altra cosa es que siga bona o roín (rises)”
- El teu nom apareix als crèdits de ‘James Bond y el mundo nunca es suficiente'...
“Si he treballat com a Cap de Localitzacions en dues pel·lícules de James Bond però la part que es rodava a Espanya. Recorde que vam filmar el Guggenheim, en Bárdenas que era Turquia i en Conca que havia de ser la Capadòcia. Són les coses del cinema. A més, vaig fer ‘Indiana Jones y la última cruzada' ja que a Almeria es va rodar tot el tros del tanc en el desert i també es va fer alguna cosa en Guadix i Granada. Una altra pel·lícula va ser ‘Las aventuras del baron Munchaussen' amb Terry Gillian.”
- Canvia molt treballar en una producció espanyola a una americana?
“Ells tenen una indústria i porten moltíssima gent però també els americans tenen produccions més xicotetes. Però està clar que quan es tracta d'Indiana Jones o James Bond allí porten un equip molt fort.”
- Sembla que Espanya és un país atractiu per a produccions estrangeres...
‘Conan', ‘Patton', ‘Lawrence de Arabia'... Per a rodar Argentina no et fa falta estar allí pots recrear-ho perfectament ací perquè hi ha molta diversitat de paisatges. Excepte la selva a Espanya pots ambientar-ho quasi tot a més les grans produccions desplacen a molta gent i necessiten gent competent on van a rodar.”
- En quins altres films has participat?
“En pel·lícules de Gonzalo Suárez, Manolo Gómez Pereira, Pilar Miró, Carlos Saura...”
- De segur que tindràs més d'una anècdota...
“Una anècdota curiosa i més internacional és quan vaig fer de meritori de direcció i doble de llums de Tony Curtis en ‘The last of Philip Banter'. A eixa pel·lícula feia els cafès o em quedava vigilant per que no passara ningú.”
- Vas començar des de zero...
“En la meua època era molt difícil entrar en el cine, quan jo vaig començar era molt familiar i havies d'entrar per mig d'algun conegut.”


martes, 22 de abril de 2008

eduard galbis artista alcoià

LA PORTADA DE L'ESPECIAL DE FESTES
D'EL GRATIS
Per eduard galbis

Eduard Galbis:
“la gent t'admira quan fas allò que
un altre no sap fer”

Eduard Galbis Pons és un artista alcoià nascut a l'any 1945 que va estudiar Belles Arts a Alcoi i també a la Massana de Barcelona “on vaig estar fent de model ‘en boles' per que em pintaren 40 xicones o les mongetes” (rises) Amb una estètica surrealista que ens recorda a Salvador Dalí a Eduard li agrada jugar molt amb els éssers antropomòrfics de cossos humans i caps d'elefant.
Encara que Eduard ens mou còmodament en el dibuix, la pintura i l'escultura ell mateix es defineix simplement com un artista que utilitza qualsevol ferramenta que es trobe al seu abast: paper, llenç, fusta, ferro, bronze, paper, laques...
I és que amb més de 100 exposicions a les seues esquenes Eduard no ha parat de menejar-se sent actor i escenògraf de ‘La Cassola' a més de dissenyar estands per a les fires ‘Gaudí' o ‘Joan Miró'. En quant als Moros i Cristians, Eduard ha tingut diverses col·laboracions per al programa de festes a més de realitzar les banderoles que adornen les façanes de la seu alcoiana de la Universitat Politècnica de València. Respecte a la portada que ha realitzat este any per a l'edició especial d'El Gratis comenta que “representa un negre, un dels pobres que no se'n deuen res i que tota la vida els han clavat per en mig”.
Eduard recorda els seus anys de joventut quan “me'n vaig anar a Barcelona fent autostop i en aquella època anar-se allí era com ara viatjar a Austràlia, semblava que ho veies més lluny”. Ara en canvi “la gent jove és més culta que abans i no ho veuen tan rar, abans ser artista significava que el miraren de manera estranya”. Encara que així i tot “l'art i la cultura són de minories però sembla que quan la gent veu alguna cosa que no sap fer et respecta més, es a dir, t'admiren quan fas allò que un altre no sap fer” explica Eduard. I sent Alcoi bressol de molts artistes “ací fa falta un museu d'art contemporani perquè hi ha molts pintors i no hi ha res on exposar les seues obres quan qualsevol altre poble en té un”.
Allò en què fa Eduard molta insistència és que “quan ets artista el que has de tindre és il·lusió i a mi m'agrada fer les coses per mi no buscant un interès comercial perquè hi ha pintors amb una tècnica excel·lent però que els costa imaginar, ser creatiu”.

lunes, 14 de abril de 2008

Entrevista a Manel Rodríguez Castelló

“la poesia és el dret al matís i la diferència,
al diàleg pausat amb les coses més humanes”


“El que la societat valenciana i alcoiana ha de plantejar-se és si vol assistir a l’extinció del valencià amb els braços creuats o està disposada a defensar la seua cultura amb totes les seues forces”

Manel Rodríguez-Castelló, de 49 anys, és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i actualment treballa com a professor de valencià. Fill del conegut metge Manel Rodríguez Martínez ha heretat del seu pare el compromís per promocionar la cultura valenciana ja que actualment ocupa el càrrec de president de l'Associació Amics de Joan Valls. Amant de la lectura i escriptor consumat entre els seus llibres destaquem en poesia els recents ‘Lletra per a un àlbum', ‘Humus' o ‘L'Acròbata dels Ponts'. Però Manel ha volgut conèixer tots el gèneres escrivint també obres de narrativa com ‘La vida sexual de Fernando Pessoa', teatre amb 'Això diu que era' i diversos estudis sobre la poesia d'Ausiàs March o Joan Valls.

- Parlans un poquet del teu pare Manel Rodríguez Martínez.
“Mon pare va ser un metge neuropsiquiatre i escriptor que es va instal·lar a Alcoi a mitjan dècada dels 50 i que va ser molt conegut i estimat gràcies no solament a l'exercici de la seua professió sinó també pel seu compromís cívic, polític i social. Fou cofundador i primer president del Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi, president de La Cassola, fundador del GARA i militant del PCPV, entre moltes altres coses.”
- Com naix l'Associació ‘Amics de Joan Valls'?
“Fundem l'Associació en 1990 amb dos objectius bàsics: donar cobertura al Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez i contribuir a la difusió i coneixement de l'obra del poeta alcoià.”
- Per a qui no conega molt al poeta, qui era Joan Valls?
“Joan Valls és el poeta més important que ha donat Alcoi, autor de més de 23 poemaris en català i una desena en castellà i un bon feix de sainets de festes. Juntament amb Vicent Andrés Estellés és el poeta valencià més important d'aquella època i una de les veus més singulars de la poesia catalana de tots els temps.”
- Creus que està suficientment reconeguda la figura de Joan Valls?
“No ho està. La prova més simple i palmària és que l'edició de la seua Obra Poètica encara és una assignatura pendent. Aquest oblit de l'Administració és paral·lel a altres ‘oblits' interessats, a la marginació a què volen condemnar tot el que es relaciona amb la cultura i identitat dels valencians.”
- Es la poesia un gènere passat de moda o creus que la gent continua vibrant amb ella? Per què escrius poesia?
“Bàsicament la poesia és aliena a les modes. És el gènere literari més antic i continuarà el seu camí mentre hi haurà homes i cultura. Una altra cosa és plantejar-nos la seua presència en la societat actual, on ha de remar a contracorrent de l'estupidització general i la insensibilitat en què van sumint-nos. Per què escric? Supose que és una manera de viure, una necessitat d'expressar-me, d'entendre i sentir el món en què visc, de sondejar el pas del temps… Per un fum de raons que se m'han fet més o menys imprescindibles.”
- Per què creus que el món, la societat o les persones necessiten de poesia? I per què en valencià?
“Quant a la primera pregunta, jo diria que la poesia és el lloc més inalienable de la identitat individual i col·lectiva, és el dret al matís i la diferència, al diàleg pausat amb les coses més humanes. Per això és insubstituïble en qualsevol de les seues formes. Quant a la segona, la pregunta em sembla capciosa. Per què en valencià? Per què no? Si parlem i vivim en valencià no seria lògic que ens expressàssem en xinès o castellà, pose per cas. Cada llengua construeix la seua poesia i no hi ha llengua que no en tinga (ni poesia que no tinga llengua, vaja)”
- A l'ultima celebració parlàveu d'Alcoi com ‘capital de la poesia', com vau tindre la idea? Quin balanç feu del I Encontre de Poetes del 14 al 16 de març?
“Això de la capitalitat de la poesia fou un titular de premsa, però crec que no exageraven gens. Reunir una trentena de creadors a Alcoi ha estat un luxe impagable. El balanç que en fem és positiu perquè els poetes i el públic van respondre. Com a mostra de tot això, més enllà de les hemeroteques, queda l'antologia 'Ponts de paraules', un llibre que és una joia bibliogràfica i literària, amb un bon grapat dels poetes més representatius de l'actual poesia catalana.”
- Al mateix vau fer un homenatge a l'Ovidi, per què?
“Perquè l'Ovidi fou un artista de cap a peus i un home de trajectòria cívica impecable. Els poetes hi tenim un deure grandíssim perquè fou qui més i més bé va difondre la poesia catalana. Sense ell, sense la seua presència constant i el seu exemple, Alcoi seria molt més pobre, culturalment i humanament parlant.”
- Quins són els vostres plans de futur? Què prepareu per al centenari de l'escriptora Mercé Rodoreda?
“De moment, acabar amb el balanç i pagar factures. I pensar en la continuïtat del nostre premi de poesia, que probablement adquirirà a partir d'ara un altre format, i en el treball per impulsar una edició digna de l'obra de Valls. Rodoreda és probablement la nostra narradora més important i universal (traduïda a una vintena de llengües) Per a mi ‘La plaça del diamant' és una obra extraordinària que no em canse de llegir i que tothom qui s'estime la nostra llengua i cultura no hauria de deixar passar. Però no estem preparant res en concret per celebrar-ne el centenari, ja que la nostra activitat es cenyeix en principi als objectius explicats abans. De tota manera, ara que ho dius, no estaria malament proposar alguna activitat a la societat alcoiana relacionada amb la Rodoreda.”
- Penses que el valencià està realment ‘en perill d'extinció'?
“El valencià, que és com anomenem per aquestes contrades la llengua catalana, té la seua pròpia literatura, una de les més antigues d'Europa i que, malgrat tot, té molt bona salut. En aquest ‘malgrat tot' hi entra en primer lloc la desatenció del govern valencià, a qui deu molestar que encara parlem i escrivim en la nostra llengua. Segurament ell preferiria que tots escriguéssem i parlàssem en castellà, a la vista del que practica, defensa i subvenciona. No solament el valencià està, com diu Eugeni Reig, en perill d'extinció. A finals de segle hauran desaparegut més de la meitat de les llengües que es parlen al món (que ara són més de 6.000). El que la societat valenciana en general, i l'alcoiana en particular, ha de plantejar-se és si vol assistir a aquesta extinció amb els braços creuats o està disposada a defensar la seua cultura amb totes les seues forces. No sóc catastrofista però a nivell sobretot polític estem travessant potser un dels pitjors moments de la nostra història. Ara, si hem resistit durant el franquisme, posem per cas, res no ens priva de pensar que vindran temps més bons per a la lírica i per a la llengua.”

sábado, 5 de abril de 2008

alcoi en festes / capitan moro 2008 fila mudejares

 "haremos teatro en la calle para implicar a todo el mundo con el cuento ‘Cruïlla de Cors"

Enrique Romá: “hay que seguir trabajando para hacer de las fiestas de Alcoy unas fiestas peculiares, con su identidad propia”.

Enrique Carlos Romá Llorca es el Capitán Moro por la filá Mudéjares. Asesor fiscal de profesión Enrique acude a esta entrevista acompañado de su mujer Dori Ferrer Casasempere, otra mudéjar de toda la vida. Y es que la historia de este matrimonio comenzó en esta filá donde se conocieron y donde ambos tienen a la mayor parte de su familia. De este esperado boato nos revelan algunos secretillos como que es la primera vez en la historia de la Festa que dos capitanes, el Moro y el Cristiano, llevan un guión conjunto. El cuento en cuestión ha sido ideado por Jordi Peidro y lleva el título ‘Cruïlla de Cors’ siendo una alegoría al entendimiento entre civilizaciones.
Entre mudéjares
Enrique nos comenta que “llevo toda la vida siendo mudéjar, mi padre ya lo era, supongo que me apuntarían a los dos años como era costumbre antes, y el resto de mi familia también es mudéjar” a lo que Dori añade “mi padre y hermano también lo han sido siempre y como anécdota diré que a mi padre lo vistió por primera vez de mudéjar el que ha sido ahora mi suegro”.
Ser capitán
Nuestro Capitán reconoce que al llevar tanto tiempo en la fila “y salir de gloriero, en escuadra, como caballero… conforme va acercándose el año del cargo pues lo vas pensando y te hace ilusión”. Además, Enrique tuvo el total apoyo de la filá “porque no se presentó nadie más” recuerda. Por su parte, Dori nos comenta que “al principio cuando nos lo dijo no le hicimos mucho caso y lo tomamos a risa pero no, fue en serio, y nuestras hijas están encantadas”. Y no es para menos ya que el Capitán Moro de este año llevará tres Favoritas: sus hijas Aída y Andrea de 20 y 16 años que irán juntas en la misma carroza. Dori explica que a ellas “las ha pillado en una buena época y tienen una gran cuadrilla en la filá de chavales de su edad” en cuanto a ser Favorita reconoce que “eso me costó un poco más pero ante la insistencia de mis hijas…” aunque “no me arrepiento, lo estamos pasando muy bien los cuatro juntos, yo le acompaño a todos los actos siempre que puedo”.
Y todo con la familia
Acompañarán al Capitán y a las Favoritas en el desfile un total de 14 Caballeros y 12 Damas además de un séquito de entre 40 y 45 personas “en los que todos seremos familia más o menos directa” nos recalcan ambos. Y es que casi toda la familia de Enrique y también de Dori son Mudéjares de modo que “entre las Damas salen mi madre, mi cuñada, mis primas…” nos comenta ella mientras que por su parte el Capitán añade que “en los Caballeros sale mi hermano, mi suegro, mi cuñado, mis primos… en un principio tuve 16 pero otros dos compañeros no han podido salir”. Dori remata señalando que “cuando lo dijimos entre la familia todos se volcaron con nosotros”. Y eso que ya nos advierten de que “en el boato cada una de las personas que participan salen haciendo algo, actúan y representan algo, hay que colaborar con los espectadores”.
Diseñando la capitanía
La parte del boato que corresponde al Capitán Moro es obra del conocido diseñador festero José Moiña y las carrozas “nos las hacen en Gandía pero con un diseño de Moiña” puntualiza Enrique. En cuanto a sus trajes nos revelan que “son elegantes y huyen de los metales, no son representativos de la filá aunque si que llevamos motivos que la recuerdan”. A la hora de elegir el diseñador hubo 6 artistas que nos mostraron sus bocetos y “finalmente nos quedamos con el diseño de José Moiña”. Dori apunta igualmente que “me gustó lo que me presentó pero sí es cierto que después cambiamos alguna cosita pero poco. Además, todos los trajes son distintos entre ellos aunque tienen un nexo común”. En cuanto al boato de la filá, el diseño es obra del mudéjar Jordi Peidro que ha sido el encargado de escribir también el primer guión conjunto de la historia de la Festa ‘Cruïlla de Cors’ que ha llevado a la capitanía cristiana, Alcodianos, y a la Mora, Mudéjares, a orquestar un gran montaje para disfrute del pueblo de Alcoy.
‘Cruïlla de Cors’
Enrique nos explica que este título (encrucijada de corazones) “hace referencia a un cuento que trata de dos hermanos gemelos, Sigfrid y Yazid, cuyo padre un día se va al médico con uno de ellos y mientras unos moros matan a la madre y se llevan al otro niño”. La historia relata las distintas etapas de la vida de esos dos niños: uno que ha sido criado en la cultura cristiana y otro en la árabe y eso es lo que veremos representado en cada uno de los boatos, como cada niño va haciéndose mayor. Respecto a la lectura más profunda que se puede realizar de ‘Cruïlla de Cros’ nuestro Capitán destaca “por la experiencia que tenemos nosotros en Asia es que la lucha entre cristianos y árabes es irrisoria porque en realidad las guerras vienen de políticas entre países más y menos ricos” además “es una historia de la que tenemos que tomar ejemplo, hay que pasarlo bien y hay que seguir trabajando para hacer de las fiestas de Alcoy unas fiestas peculiares, con su identidad propia”.
Actos culturales
“La idea es implicar a todo el mundo y por eso tenemos preparadas publicaciones para repartirlas entre los alcoyanos, se harán teatros en la calle como el del día 19 de abril que se representará un teatro en la calle para que la gente lo vea y se implique en la historia. También los días 4 y 5 de abril los mudéjares y alcodianos han preparado unos teatritos para explicar la historia en el Teatro Salesianos de manera que los alcodianos explicarán la parte cristiana de la historia y los mudéjares la parte mora” nos expone. En definitiva, “el cuento comenzará a relatarse el día 19 y se terminará el 24 abril el ‘Dia dels Trons’ un poco antes de la ‘Aparició’ y aunque se finalizará en 5 minutos seguro que es muy emotivo y que gustará a mucha gente porque tiene un final de cuento” concluye Enrique.
Acuerdos entre Mudéjares y Alcodianos
Enrique nos relata como empezó esta alianza entre capitanías para llevar a cabo este guión conjunto “Jordi Peidro es amigo de Nando, el Capitán Cristiano, le ofreció la idea y luego éste me la ofreció a mi y aunque la filá ya tenía sus propios planes decidieron llevarla a cabo con la ayuda también de Joanfra Rozalén, de la compañía teatral ‘La Dependent’”. En cuanto a la dificultad que implica poner de acuerdo a tantas personas para expresar una misma idea nos reconoce que “costó llevarlo a cabo porque cada filá tiene su presupuesto y también había personas que ya tenían su idea” a lo que Dori aclara “si en una comunidad de vecinos de 14 pisos ya cuesta ponerse de acuerdo pues mejor no hablar de cuando son 400 personas”. Aunque el matrimonio mudéjar está de acuerdo al afirmar que “hubo una buena disposición por las dos filás pero se ha trabajado muchísimo y hemos tenido patrocinadores que nos han apoyado”.
‘Culibri’
El boato de la capitanía mudéjar llevará un total de tres ballets y en cuanto a la música “el pasado octubre en el Teatro Salesianos hicimos un concierto dedicado a mi padre Francisco Romá Aznar ‘Culibri’ y a todos sus amigos de la filá de los años 60 y 70 en el que se presentó la pieza musical ‘Culibri’ compuesta por José Rafael Pascual Vilaplana, un gran compositor que se mueve ya a nivel mundial al que se la pedí hace dos años”. De este modo, el Capitán Moro llevará la marcha ‘Culibri’ con la Unión Musical de Muro mientras que las Favoritas llevarán una fanfarria también de ‘Culibri’ interpretada por la ‘Colla de dolçainers La Xafigà’ que vendrá al completo. Respecto a quien dedicaría Enrique su capitanía tiene claro que “a mi mujer, a mis hijas, a mi padre y a mi madre Rosa y, en general, a todos los que nos están arropando, tanto los que se ven como los que no se ven porque hay otro Jordi Peidro que nosotros lo llamamos ‘El Militar’ que está currando un montón para echarnos una mano”.

martes, 25 de marzo de 2008

Entrevista a Paco Canes: DIA Associació Estatal de Víctimes d'Accidents de Trànsit

Paco Canes: “un accident de trànsit dura 3 ó 4 segons però els problemes arriben després i poden durar tota una vida”

Paco Canes Doménech de 48 anys és president de ‘DIA Associació Estatal de Víctimes d'Accidents de Trànsit' i també de ‘l'Associació de Persones amb Discapacitat d'Alcoi'. Actualment també ocupa el càrrec de regidor a l'Ajuntament de Penàguila per l'agrupació independent ‘Compromís per Penàguila' que lluita contra l'especulació urbanística. Amb Paco parlem de les greus conseqüències que s'amaguen darrere de cada accident de trànsit perquè és després de patir-lo quan te n'adones de tot allò que has perdut. A DIA es pot trobar sempre el recolzament que tant es necessita en estos difícils moments i, de fet, la seua gran tasca ajudant a tot este col·lectiu els ha portat a expandir la seua experiència a paíssos iberoamericans.

- Com vas començar a implicar-te en tots estos temes d'associacionisme?
“Per un accident de trànsit al que no portava cinturó i pel qual em vaig quedar en cadira de rodes tenint sols 21 anys. Tenia la meua empresa de segurs i vaig estar treballant amb això molts anys però conforme vas fent-te major vas tenint més problemes de salut degut a estar en una cadira de rodes i vas més al centre de salut així que ja no pots dedicar-te igual a la faena. Per tant, el que faig sobretot és dedicar-me a l'associacionisme que és allò que més m'agrada.”
- Quan naix DIA?
“En 2003 junt a l'Hospital de Paraplègics de Toledo. A partir d'eixe moment soc president d'esta associació que la vam començar a crear un poc de manera informal perquè no existeix cap associació d'estes característiques en tot l'àmbit nacional i tenim un cert ‘èxit' ja que nosaltres oferim un recolzament gratuït i totalment altruista. La veritat és que hui en dia tenim molta projecció nacional i se'ns considera molt seriosa a més que ara anem a passar a nivell iberoamericà perquè allí també volen fer associacions de víctimes d'accident s de trànsit. El que més sorprèn a la gent que ens coneix és que des d'una ciutat com Alcoi, que no és cap capital de província, estiguem arribant a tots els llocs.”
- Quin és eixe recolzament?
“Informació legal sobre tots els procediments que poden fer-se, els tràmits per a demanar qualsevol ajuda o per cobrar les indemnitzacions, orientació en temes de salut, ajuda psicològica... tenim el telèfon 902 367 176 i allí poden cridar totes les víctimes que necessiten qualsevol tipus d'informació. Perquè moltes vegades les víctimes no entenen molt del tema de jutjats i necessiten que algú els oriente. A més, en totes les províncies d'Espanya tenim un responsable. No obstant, el gran problema de les associacions en general és que vivim de subvencions i, clar, estem sempre pendents de quines són les ajudes per a poder fer més campanyes de conscienciació i oferir més servicis.”
- Quan es consideren víctimes?
“No sols són les persones que es queden en cadira de rodes o pateixen alguna amputació són també les famílies que han patit la pèrdua d'un fill, un pare o una mare, un germà... No és precís que passes per un hospital per a ser una víctima sinó que tots eixos familiars que perden un ésser volgut veuen com la seua vida canvia radicalment i ja a partir d'ací sempre van a tindre condicionades les seues relacions familiars, laborals, socials... No sols parlem de seqüeles físiques sinó també psíquiques que són molt importants.”
- Quins són els principals problemes en els que el trobes després d'un accident?
“Per example, si la casa on vius no té ascensor o si la comunitat de veïns ha de posar una rampa, si tens que adaptar el bany, comprar-te un cotxe, buscar una altra faena perquè tal volta eres mecànic i ja no vas a poder-lo ser-ho més... Són 3 ó 4 segons que dura l'accident però els problemes arriben després i poden durar tota una vida. Si et mates no t'enteres però els que queden són els que han d'afrontar eixes conseqüències. A voltes es mata el pare i deixa a la família sense diners i veuen que a més de perdre la persona perden el seu nivell de vida.”
- Aleshores els familiars poden passar-ho pitjor en alguns casos...
“Hi ha gent amb tetraplegies que no pot ni rascar-se la cara, i a lo millor té una dona, dos fills i no pot fer res. Necessita que el giren per la nit, que el llaven, que li donen de menjar... i moltes voltes destrossa la família perquè són persones en 35 anys que tenen tota una vida per davant cuidant de l'altra persona.”
- Creus que la Llei de la Dependència ha vingut a ajudar?
“Clar que si, el problema que veiem nosaltres a la Comunitat Valenciana és que per temes polítics el Partit Popular no vol aplicar-la. Estem parlant de dignitat de l'ésser humà i no hi ha més, tú pots portar-te bé amb el govern de Zapatero o no però no pots negar uns drets als teus ciutadans, has de ser el primer el donar el millor als valencians. Tenim també casos de discapacitats psíquics i és molt dur perquè a un físic el pots deixar sols que no passa res però un psíquic no pots descuidar-lo ni un segon i, de moment, pel que veiem a les valoracions està aplicant-se un criteri molt restrictiu i molt injust. Això és esgotador, tens tota la vida un xiquet de 2 anys i mig de coneixement en un cos d'1'80 metres. Em pareix una aberració que ens passen en excuses com estan fent.”
- Si parlem de xifres de morts... com està evolucionant el tema?
“En 10 anys podem parlar d'una reducció de més del 40% d'accidents perquè s'ha duplicat el parc de vehicles, han augmentat els quilòmetres de carretera i així i tot hem passat dels 5.300 morts en 1998 a 2.700. Com a associació de víctimes estem satisfets.”
- Creus que ha funcionat el carnet per punts?
“Poc, menys d'allò que esperàvem però si ha canviat la consciència de la gent que ja s'ha adapta molt més a les limitacions de velocitat. És a dir, el carnet no ha tingut tant efecte en les sancions que aplica però si en la conscienciació de la gent. Ara amb l'última reforma del codi penal que va entrar en vigor en desembre ens dona la impressió de que volen que la gent li prenga més por sobretot per temes d'alcoholèmia i de reincidències que et poden portar a la presó.”
- Quines són les principals causes d'accidents?
“La velocitat, l'alcohol, les imprudències i les distraccions. Cal tindre clar que si reduïm la velocitat tenim menys possibilitats de patir un accident i que les conseqüències del mateix siguen greus. I si vas begut recordem que tens menys consciència del risc. També és molt important cuidar la seguretat activa, la que evita els accidents, revisant els frens, les rodes i els amortidors. En quant a la seguretat passiva, la que busca reduir les conseqüències de l'accident, no hem d'oblidar mai de posar-se el cinturó.”
- I respecte a l'Associació de Discapacitats...
“Ací pot vindre qualsevol persona discapacitada. Tenim molts físics, algun psíquic i els menys habituals són els sensorials com sords o cegos. Més que res perquè hi ha associacions més específiques que poden ajudar-los.”
- Creus que hi ha marginació cap als minusvàlids?
“La gent jove és la més irrespectuosa en temes d'ocupar els aparcaments de minusvàlids o d'aparcar en els passos de vianants. En quant a l'educació i el tracte diari amb la gent la veritat és que està molt assumit i no hi cap problema d'integració. El problema ens arriba en el món laboral...”
- Resulta difícil trobar un treball per a un minusvàlid?
“Si, i això que ací tenim l'Ajuntament i grans empreses com Eroski o Carrefour que en la seua responsabilitat corporativa sempre agafen als minusvàlids. Però... quants treballadors en cadira de rodes veus a fàbriques tèxtils o a comerços? Si fins i tot hi han ajudes per als empresaris que ho fan. Però és un gran problema perquè socialment una persona es medix per la faena i si no tens on eixir des de les 8 del matí a les 8 de la nit eres un comandament de distància per a fer ‘zapping' i al final hi ha moltíssima gent que pensa, per a què he d'alçar-me sinó tinc res a fer? I això és molt dur.”

sábado, 15 de marzo de 2008

alcoi en festes / capitan cristiano 2008 fila alcodianos

Fernando Santonja: “entendemos que las Fiestas hay que verlas como punto de encuentro entre las civilizaciones
Fernando Santonja Sanz es el Capitán Cristiano 2008 por la filá Alcodianos. A sus 45 años Fernando trabaja como arquitecto superior y reconoce que aunque no proviene de una familia de festeros a él la ‘Festa’ siempre le ha llamado mucho. De su capitanía seguro que se hablará largo y tendido ya que es la primera vez que dos cargos festeros; Capitán Cristiano y Capitán Moro; se ponen de acuerdo para mostrar en sus boatos un mismo hilo argumental. El trabajo hasta conseguirlo ha sido duro ya que Alcodianos y Mudéjares han tenido que ir a una. ¿Habrá valido la pena? El próximo 22 de abril el pueblo de Alcoy valorará este esfuerzo sin precedentes.
Un ‘fester de calbot
Así se autodenomina Fernando. Y es que no proviene de familia festera sino que la afición nació con él aunque “mis hermanos también han salido festeros, mis hermanas Inma y Nuria saldrán como Damas y mi hermano Jordi que saldrá como Caballero ha sido Primer Tró de la filá Mudéjares” afirma. El Capitán lleva 22 años en la filá Alcodianos “donde tenía varios amigos, además es casualidad que todo el grupo estudió en los Salesianos y estuvo vinculado en uno u otro momento de su vida al grupo de Scouts” recuerda con cariño Fernando. No obstante si a alguien tuviera que dedicar esta capitanía tiene claro sería para “mi madre Natura y mi abuela María que era la que más ilusión tenía en las Fiestas y la que me compró mi primer traje cuando aún estaba estudiando”.
Para ser Capitán
Fernando no olvida la fecha en la que se le nombró Capitán por los Alcodianos “fue en la Asamblea del 28 de mayo de 2005 pero liados en esta historia estamos desde mayo de 97 que fue cuando el grupo de amigos empezamos un montepío. En aquel momento nos hicimos la ilusión y tampoco tenía porque ser yo el Capitán sino que lo planeamos en grupo”. No obstante, “en el momento de presentar la candidatura fui yo el que se hizo adelante y me apoyaron todos” comenta Fernando “y no me puedo quejar porque de momento no sólo tengo el apoyo de los Caballeros sino también el de toda la filá”.
Muy bien acompañado
Fernando irá arropado por toda su familia ya que será su sobrina y ahijada de 20 años, Paloma Santonja, la Favorita. En cuanto a las Rodellas, las pequeñas Aitana y Mar, de 4 y 7 años, ocuparán este puesto siendo también sobrinas suyas. El Capitán irá igualmente acompañado de 15 Caballeros y de 15 Damas. Además, Fernando nos adelanta que “en compañía del Capitán irá mi guardia personal que representa unos mercenarios del norte de Europa y que son mis compañeros de la escuadra del año pasado y también tendré una guardia femenina que son mercenarias árabes” a lo que añade “será muy divertido porque se tienen que ganar el favor del capitán (risas)”. Fernando se está mostrando muy generoso con los detalles acerca de su esperado boato en el que habrá dos ballets coreografiados por Carmina Nadal y uno de Ana Calvo además “la banda de música irá delante de la carroza del Capitán en lugar de detrás, igual que en las escenografías de películas como ‘Cleopatra’, abriendo el camino”.
Diseñando una historia
El diseñador de todo el boato alcodiano está en manos de Jordi Peidro. Además, “hemos formado un equipo creativo donde también están participando Joanfra Rosalén, de La Dependent, y Alicia Segura que es una alcodiana que está trabajando duro”. Respecto al traje Fernando nos adelanta que “es austero, con muy pocos metales y basado en las telas pero por otro lado es también colorista y me atrevería a decir que tremendamente divertido”. Nuestro Capitán nos da más detalles del boato “sacamos más de 50 trajes distintos porque muchos son únicos como el del galeno (el médico de la época) o el del niño que va creciendo y aparece en distintas épocas de su vida”. Fernando y todos los compañeros también tenían claro desde un principio que “en la Entrà todo el mundo tiene que hacer algo y no desfilarán sin más, ya que están representando una historia es un espectáculo al aire libre, un tanto teatro, un tanto película”. Por ello cree que “las carrozas que ha hecho mi amigo Javier Rufino son realmente escenarios móviles y yo no voy a quedarme quieto saludando, habrán sorpresas” (risas).
‘Cruïlla de Cors’
“Por primera vez en la historia de la ‘Festa’ dos capitanías se han puesto de acuerdo a la hora sacar sus boatos a la calle” destaca Fernando. Se trata de que las capitanías cristiana y mora representarán un cuento titulado ‘Cruïlla de Cors’ (encrucijada de corazones) cuyo autor es Jordi Peidro. Aunque se trata de una historia totalmente inventada está basada en hechos históricos por lo que “podría haber pasado” recalca Fernando. El Capitán nos resume un poco el argumento que “narra la vida de dos hermanos gemelos, Sigfrid y Yazid, hijos de un cristiano y de una musulmana que al cabo de 5 años se separan y que por varias circunstancias uno termina en Granada porque su madre muere y es recogido por unos árabes y el otro en la corte aragonesa con su padre. Son vidas paralelas que alcanzan cierto estatus y en un momento de su vida, en la batalla de Alcoi, se reencuentran”. Para que los espectadores puedan seguir esta historia no sólo se repartirán ejemplares del cuento sino que “a nivel estético hay claves para que la gente reconozca los personajes”. Igualmente el boato estará estructurado en distintos capítulos con nombres tan evocadores como ‘El demoni moro’, ‘El judici de Déu’ y ‘Seduït per la cort’.
Punto de encuentro entre civilizaciones
Fernando deja claro que “somos un grupo de personas con muchas inquietudes y buscamos comunicar algo distinto”. Por eso, “queríamos dar a entender que las personas no son tan diferentes, podemos estar en un bando o en otro pero realmente somos ser humanos y si nos esforzamos en verlo hay muchas más cosas que nos unen que nos separan”. Fernando sigue insistiendo en que “muchas veces lo que nos separa son cosas inventadas, son dos mundos antagónicos creados por nosotros mismos. Nosotros entendemos que en las Fiestas más que victorias de unos sobre otros, más que humillar a un bando u otro hay que verlas como punto de encuentro entre civilizaciones: la mora y la cristiana”.
Actos culturales
La capitanía alcodiana está preparando diversos actos para dar a conocer la historia de ‘Cruïlla de Cors’, entre ellos destacamos “la publicación del cuento a finales o a principios de abril que repartiremos entre los colegios y también el mismo día de l’Entrà”. También está la próxima presentación de la composición ‘Cruïlla de Cors’ del director de la banda alcoyana de La Primitiva, Ángel Ferrando, el 16 de marzo, en el Teatro Calderón. Fernando aclara que “no es una marcha para formar, Ángel dice que es un homenaje a la música festera pero también a la música religiosa. Y tanto confío en él que no he querido escucharla, para mi será el día del Calderón el primero, además así si no gusta la culpa es suya” (risas) Asimismo en la filá tienen pensado presentar un teatro para los niños y en Navidad “la lotería fueron unas monedas acuñadas por el Rey de Granada y el de Aragón”.

lunes, 10 de marzo de 2008

l'art en fira (ARCO)

Josep Albert Mestre Moltó
Professor de l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Alcoi


La Fira Internacional d’Art Contemporani (ARCO), celebrada a Madrid els proppassats dies 14 fins el 18 de febrer, ha estat un any més, si de cas en aquesta convocatòria més depurada de galeries i de presències artístiques, com una de les finestres que ens fa albirar el decurs del llenguatge artístic contemporani, tan plural i eclèctic en tècniques i formulacions com individual i investigador en les seues propostes. Potser en aquesta ocasió l’he vist més excel·lent que en anys anteriors, en els què era excessivament reiteratiu i cansí.
A açò han contribuït, especialment, l’esmentada selecció de galeries que ha possibilitat una major qualificació d’aquestes, el bon quefer de Moacir dos Anjós, comissari que ha portat al conjunt d’artistes de Brasil, que era enguany el país invitat, i una molt interessant oferta experimental i de performance, o l’art d’acció que torna a l’actualitat.
En aquest context, destacades són la fotografia i el vídeo, com a fi en si mateix o mitjà per a retindre permanentment l’acció dels performers d’avui, el quals, per cert, no serien entesos pels pioners dels anys seixanta, doncs el seu naixement té que veure amb una actitud crítica d’aquells cap a la concepció de l’art com a mercaderia, com a obra única per a produir i vendre’s, justificant tan sols l’obra que desapareix després de la seua execució; restant la idea . Enguany, fins i tot, l’art del performance ha comptat amb un pavelló propi en la Fira, el Performing Arco.
La fotografia retroba la figuració i el paisatge, acudint a un hiperrealisme que està més enllà de la pròpia realitat, entre el concepte i la poesia. Ací vull subratllar la presència d’un alcoià, Albert Corbí Llorens, l’únic paisà nostre que ha estat en ARCO, a l’espai del diari ABC. La seua presència s’explica per la Menció d’Honor que ha obtés en el I Premi ABC de Fotografia i Pintura, una fotografia que reflecteix una instal·lació, en la qual, a través d’un joc visual que proporciona la vibració de la llum i les seues transparències, ens proposa una reflexió poètica sobre el sosteniment, la subjecció i la contenció en qualsevol acte de supervivència; ” intentando sostener mi habitación de Madrid con 500 metros de cinta adhesiva”, que així es titula l’obra. La peça d’Albert és força interessant; podria perfectament, des del meu punt de vista, haver estat el primer premi, doncs la valore a distància, en tècnica i concepte, a la dels altres guardonats.
El món de les instal·lacions ha estat ben curat en aquesta ocasió, resignificant temps, espais i objectes amb una nova sensibilitat conceptual. Assenyale, a més, la de Jaume Plensa, en el diari El País, amb un gran cap blanc de resina de poliester, referència a una immigrant dominicana, situada en un espai el sol del qual hi era ple de sabates usades i gastades, alusives al món de la immigració, com un homenatge a la gent que ve d’altres llocs.
I de la pintura i l’escultura, què?. Jo he vist més figurativa que abstracta. En alguns casos, com en la fotografia, més reals que la pròpia realitat.
Finalment Brasil, país invitat, com hem dit. El seu curator ha encertat, portant-nos tot un conjunt de creadors i creadores d’allò més divers i contemporani sobre el que està treballant-se em aquest país. Lluny d’eixa visió del multiculturalisme com a territori cultural súbdit del centre occidental, l’art d’aquest territori se’ns manifesta nuclear i contemporani des de fa ja molts anys; avui, com esmentà el seu comissari, “és un país la diversitat i qualitat del qual atrau cada vegada més l’atenció dintre el món de l’art”. Per exemple, la Biennal de Sao Paulo és una de les més importants del món.
I açò ha succeït, en síntesi, en l’ARCO 2008.

domingo, 2 de marzo de 2008

"me he vuelto pijo"

Ricardo Baño Armiñana / rbanyo@alcoi.mesvilaweb.cat
Sí, sí, me he hecho pijo. No he podido resistir más la presión ambiental y me he convertido en un pijo. Esa presión me viene por el hecho de vivir en Alcoy; ciudad que como todo el mundo sabe cuenta con un gran porcentaje de pijos y, sobre todo, pijas. Y, claro, no he podido resistir la presión.
En mi casa he prohibido hablar en valenciano. Entre nosotros nos dirigimos en francés. Sí, ya se que un pijo “pata negra” lo ha de hacer en inglés, pero lo estoy aprendiendo. Estoy en ello. He ido al Registro Civil y he cambiado los nombres a mis hijos; mi hija, se llama ahora Demelza Davinia Sheila y mis hijos, Kai Kevin y Eric Joshua. Me he dado de baja de mi filada y me he apuntado a una de las pijas de Alcoy; un año en cada una de ellas. ¿Qué cuáles son las filadas pijas de Alcoy? Sí, hombre, esas que estas pensando. Y, también, he apuntado a mis hijos al colegio pijo de Alcoy, a religión y, si es posible, que no den la asignatura de valenciano ya que el conocimiento de este dialecto no tienen ninguna utilidad y nos hace de pueblo ¿Qué cuál es el colegio pijo de Alcoy? Sí, hombre ese que estás pensando. También vuelvo a ser Ricardo, tal como mis padres me impusieron en tiempos del glorioso e invicto Caudillo.
Y que ganas tengo de beberme una mentirijilla en la Esquina del Pinón o en la Plaza de Dentro. ¡Qué placer! Lejos de todos estos fracasados que no saben hablan más que en dialecto valenciano. Yo les diría que si no están contentos de vivir en Alcoy que se vayan a Cataluña y que nos dejen en paz.
Invito a todo alcoyano de bien a hacer lo mismo que un servidor. He visto la luz. Tantos años viviendo en las tinieblas que ahora quiero que todos sepan mi conversión. Soy un hombre nuevo. Me he apuntado a una ONG (como podía antes vivir sin ser miembro de una, con lo que farda), voy a cambiar de amistades y voy a votar al Partido Popular, el único que está luchando para que Alcoy prospere. Hacen falta campos de golf y un polígono industrial donde se asiente la industria local, por todo ello este partido, tanto tiempo denostado por un servidor, recibirá en la urna mi voto. Estoy pensando incluso hasta en afiliarme y hablar maravillas de ese gran hombre y mejor político que es Eduardo Zaplana. Por no mentar las excelsas cualidades que se juntan en el gran José María Aznar, desgraciadamente incomprendido por los españoles y que le dejaron de votar por culpa de un atentado terrorista realizado mano a mano entre la ETA y Al Qaeda. Por no hablar de la paz de espíritu que me proporciona mi recién ingreso en el OPUS. ¡Qué ciego he sido!
Sólo las personas de bien, elegantemente vestidas, mejor habladas y peinadas, católicas, de orden podremos hacer de España el país que todos deseamos: una gran potencia. Y eso sólo lo conseguiremos siendo aliados fieles de los EEUU.
Pero debo lamentar que esto va a ser difícil debido a la chusma de rojos, catalanista y separatistas que aún abundan y que quieren hacer de Alcoy un apéndice de Cataluña, y para ello no dudan en manipular nuestra historia y nuestras tradiciones. A ver, desde cuando somos los alcoyanos catalanes, desde cuando San Jorge mata dragones y no moros. Eso, eso, que lo demuestren.
Sin embargo, soy optimista; al igual que yo he visto la luz espero que otros que van descarriados por la vida lo hagan.

domingo, 24 de febrero de 2008

Eleccions Generals 2008 / la opinió de polítics i sindicalistes d'Alcoi

9 de març. Les eleccions arriben un any més a les nostres ciutats amb tot allò que implica: cartells, promeses... Però més enllà de tota esta superficialitat votar és un dret pel que molts espanyols i sobretot espanyoles han lluitat durant molts anys. Diuen que Espanya és dels països més alts en quant a participació en les eleccions en gran mesura perquè la nostra és una democràcia jove. Siga com siga l’any passat vam tindre les eleccions locals, este les nacionals i el que ve les europees... Tenim promeses polítiques per a rato!!

- Quins són els principals temes d’aquesta campanya?
- En quina situació veus a Espanya?

Carles Esteve
Candidat al Congrés pel PSOE
- “Els partits majoritaris, PSOE i PP, estan centrant les seues energies en temes puntuals: debat de l’aigua, rebaixes fiscals (allò dels 400 €), delinqüència, immigració, etc. Però nosaltres pensem que cal incloure al debat els temes que realment preocupen a la ciutadania: l’aplicació de la llei de dependència, les mancances del sistema sanitari, les dotacions educatives, la promoció econòmica, les comunicacions ferroviàries. EU-l’Entesa considera que caldria parlar de la defensa dels drets ciutadans, de les polítiques socials i d’impuls dels serveis públics.”
- “Hi ha molts temes que cal resoldre per això no estem d’acord en la privatització de determinats serveis. Tampoc compartim les rebaixes dels impostos en una carrera a vore qui regala més. Creiem que cal augmentar els impostos, sobretot a les rendes més altes. També hi ha una crispació provocada per l’actitud de la dreta, instal·lada en el passat”.

Fernando Pastor
Candidat al Senat pel PP 
- “El Gobierno del PSOE ha creado tal cúmulo de problemas que a lo largo de la campaña se hablará de muchos de ellos. Se hablará de la incertidumbre económica, de seguridad ciudadana, de terrorismo, del modelo territorial de España, pero debemos también llegar a los problemas reales de la gente, la hipoteca, la subida de precios del agua, del pan, del paro, y de todos los que ha creado la mala política del PSOE.”
- “Mire; ¿Cómo estábamos mejor, hace 4 años o ahora? ¿Cuándo era mas facil pagar una hipoteca, hace cuatro años o ahora? ¿Cuándo era mas fácil encontrar trabajo estable, hace cuatro años o ahora? ¿Cuándo España estaba mejor considerada en el mundo hace cuatro años o ahora? La situación es tan grave que creo que España tal como la conocemos no aguantaría 4 años más del PSOE sin graves conflictos sociales.”

Paco Molina
Secretari CC.OO
- “Al meu parer deurien ser la situació econòmica i productiva actual, el model de creixement i les propostes que cadascun dels partits aplicarà. Tota esta discussió vinculada a sectors industrials, relacions de laborals i mercat de treball. Crec que qüestions com la societat del benestar la seva extensió en quant a proteccions, cobertures, el seu finançament, sosteniment i qui la d’oferir (públic/privat) també seria un debat molt interessant que encallaria molt be en les enganyifes de les rebaixes fiscals. Semblaria interessant també, polítiques de habitatge, infrastructures, medi ambient terrorisme, polítiques públiques, i immigració serien bons debats.”
- “Crec que en l’actualitat hi ha massa “soroll” i tot es magnifica . No es cert que no passa res i tenim “economia de Champions”, ni es tan cert que estem en un període de recessió tal i conforme han afirmat uns i altres.”

Francesc X. Blay
Candidat al Senat pel Bloc
- "Malauradament, en les campanyes no es parla dels temes que interessa de debò als ciutadans, sinó als grans partits. I els mitjans solament fan cas al que diuen els dos grans partits. Però s'hauria de parlar de necessitats socials i de serveis bàsics (sanitat, educació, igualtat de la dona...), de la vertebració territorial, del sentit generós d'estat, de les balances fiscals, de la transparencia de l'administració, de la qualitat de vida, dels drets humans...”
- “En aquests moments la veig excessivament crispada per raons estrictament electorals. Econòmicament estem en una desaceleració perquè s'ha invertit poc en sectors productius (com l'agricultura i la indústria), i molt -massa- en la construcció. Cal reformular el model econòmic que volem per al nostre país i apostar més pels sectors estratègics i innovadors, amb la cooperació necessària de l'adminsitració pública.”

Francesc Agulló
Regidor Esquerra Unida
- “Els partits majoritaris, PSOE i PP, estan centrant les seues energies en temes puntuals: debat de l’aigua, rebaixes fiscals (allò dels 400 €), delinqüència, immigració, etc. Però nosaltres pensem que cal incloure al debat els temes que realment preocupen a la ciutadania: l’aplicació de la llei de dependència, les mancances del sistema sanitari, les dotacions educatives, la promoció econòmica, les comunicacions ferroviàries. EU-l’Entesa considera que caldria parlar de la defensa dels drets ciutadans, de les polítiques socials i d’impuls dels serveis públics.”
- “Hi ha molts temes que cal resoldre per això no estem d’acord en la privatització de determinats serveis. Tampoc compartim les rebaixes dels impostos en una carrera a vore qui regala més. Creiem que cal augmentar els impostos, sobretot a les rendes més altes. També hi ha una crispació provocada per l’actitud de la dreta, instal·lada en el passat”.

sábado, 16 de febrero de 2008

49 primeres edicions "1987-1989"


Periódic d'Actualitat de Les Muntanyes - EL GRATIS -
20 anys de premsa gratuïta a Alcoi
En principi hi ha que destacar les primeres 49 edicións del periódic quinzenal d'alcoi i ho fem amb aquest movie on es veu l'evolució en el temps primer en format de cartelera (1987) passant després a revista amb un tamany més gran, amb moltes possibilitats i més actual als seus temps (1989)...
En aquest movie volem agraïr a tots els que han fet El Gratis en la seva totalitat... al llarg del temps molts han sigut... molts els colaboradors que han portat el seu granet d'arena necessari per poder continuar... sense ells no hagués sigut possible ... moltes gracies a tots...
A més continuem fent una llavor de coneiximent de la cultura del nostre entorn i el reconeiximent als ciutatdans d'Alcoi i els pobles de les nostres muntanyes... volem estar a la teva mà al carrer (cada 15 dies)... desde l'any 2001 a internet (quan tu vullgues)... i desde ara amb aquest blog farem un nou lloc d'encontre... salut

Per saber l'hora arreu del mon

Click! el lloc que vols saber l'hora

La pàgina es teva... EL GRATIS / plaça d'espanya, 14 / alcoi 03801

Design by Dzelque Blogger Templates 2007-2008